Raó de ser d'aquest article:

El meu primer viatge en solitari a l'Àfrica negra va representar per a mi la descoberta d'un altre món i d'altres formes de veure i entendre la vida. Un cop tornat a Catalunya em succeí quelcom de curiós, i era que volia explicar a tothom tot el que havia vist, i que els meus amics coneguessin d'una forma distesa, i ben farcida d'anècdotes, que Àfrica no són només guerres, fam i imatges del National Geographic. És un plaer poder-vos fer també partíceps d'aquesta experiència, amb el mateix to planer i directe que empraria amb qualsevol d'aquests amics.

Hola a tothom.

Com alguns de vosaltres sabeu, ja fa unes setmanes que he tornat d'un viatge per Àfrica, el qual ha estat per a mi una experiència inoblidable en molts sentits.

La veritat és que m'he quedat sorprès de la quantitat de gent que té curiositat per conèixer coses d'Àfrica, i la quantitat de vegades que he explicat algunes de les meves "aventuretes" per allà abaix, aixi que m'he decidit a escriure un petit recull de reflexions i anècdotes que m'han passat per aquests altres móns amb els que coexistim dins del mateix planeta.
Ja em perdonareu la meva subjectivitat. No tracto de ser objectiu, i crec que costa ser-ho, però si més no el que no pots fer després de visitar Àfrica és quedar-te indiferent. Té quelcom, impacta.

La barreja és curiosa: pobresa i ineficàcia, però molt bona gent i tranquil·litat (especialment a les zones rurals). Tradicions, olors, colors... hi ha moltes coses que et fan entendre que Europa és, tot i les diferències entre països, molt uniforme i asèptica.
La gent és en general molt hospitalària i curiosa amb el blanc, especialment al camp. A algunes ciutats tens més la impressió que van a pels teus diners, o veure què t'encolomen, el qual és normal, ja que per a ells pots ser el negoci de la setmana. Tenen el bon detall de no tallar-se per res a l'hora de fer preguntes i comentaris, i tot emprar el francès com a llengua de conversa, mai el fan servir tan formal com els propis francesos, de manera que sempre et tracten de tu i les converses aviat es fan animades i directes.

La primera pregunta gairabé sempre és quants anys tens. La segona, inmediatament després de la primera, és quants fills tens. Respondre que tens 28 anys i no tens fills és com un xoc. Es fa un silenci, i la gent et mira com amb una cara de compassió i estranyesa ("pobre! alguna cosa no rutlla" suposo que deuen pensar). Clar, des de la seva òptica és lògic: amb 28 anys ja s'ha de tenir 5 ó 6 fills pel cap baix.

Però bé, quan expliques que de fet encara no estàs casat, la cosa s'arregla, i a vegades te la volen arreglar massa fins i tot, ja ca a Camerun, a Mali i a Benín em vaig trobar amb diferents proposicions per arrenjar-me algun casori. El més directe fou a Benín, on una família m'oferia una filla de 16 anys (bonica, per cert), si comprava una vaca per a la família com a dot. Jo em pensava que tot plegat era una broma (com allò dels canvis per camells que fan a Marroc o Egipte), però N'Agbodo, el noi de Benín que em guiaba per allà, em digué que l'oferta era d'allò més seriosa, ja que jo era blanc, tenia diners (si ets blanc ja se't presuposa que tens diners), i podia donar una bona vida a la noia i regals a la família. Clar, vist així era un bon partit!

A la majoria de països de tradició musulmana o animista que he visitat, un home pot tenir fins a 4 dones, sempre i quan els pugui donar un bon nivell de vida (que a Àfrica es tradueix en menjar, una mica de roba, i un sostre que no té massa a veure amb els nostres estàndars europeus d'habitatge).

Per tal descapolir-me de forma més o menys diplomàtica de la situació (rebutjar un oferiment que et faci algú pot ser considerat com una ofensa), vaig haver d'explicar que de fet aviat em casaria en tornar a Europa, i que a Europa només es pot tenir una dona, i fins i tot podíem anar a la presó si tenia dues o més dones. Tot i la decepció, l'explicació els va semblar convincent.

A partir de llavors sempre explicava que tan bon punt tornés a Europa em casava i que la meva família i la de la meva suposada dona ja s'havien posat d'acord per casar-nos...
La veritat és que he vist molta pobresa (a Mali per exemple, la renda per càpita és d'uns 400 dòlars per persona i any), però no misèria. La majoria de gent té menjar, roba i habitatge, clar que na casa tradicional de Mali o Benín té poc a veure amb els nostres carrers i edificis. De fet, la gent sempre comenta que la misèria només la du la guerra, o les catàstrofes climàtiques, que arruinen l'agricultura de subsistència, que és encara practicada per una part important de la població. Sí que es nota la diferència entre el nivell de vida mitjà a la costa i als països de l'interior. Mali em va semblar molt més modest que no pas Camerun o Senegal per exemple.

No obstant els països on m'ho he passat més bé són els teòricament més pobres. Camerun i Senegal són relativament "rics", i els europeus hi són més habituals. Per desgràcia aquest estat més avançat de desenvolupament també ha dut més inseguretat (a Douala, Camerun, els mateixos locals m'aconsellaven que no sortís sol al carrer, ni durant el dia), i certs problemes molt "europeus" com els embussos de tràfic a Dakar, o la pressa i l'interès desmesurat pel diner d'alguns.

A Mali, Benín i Togo la gent és molt tranquil·la. Prefereixen la música, ballar i pendre's la vida amb calma més que treballar o lluitar. Són bastant "reaggae-rastes", i la veritat és que és senzill contagiar-se del seu esperit de vida. Anar a passejar amb un Peugeot 504 tronat, un casset, música i finestres obertes pel mig de Cotonou o Bamako és una bona manera de veure la vida i les gents passar al teu voltant.

Parlant de Peugeots 504 tronats... un dia anava amb un noi per les afores de Bamako, quan de sobte el cotxe es va parar. Ja pensava que alguna cosa havia petat, però tan sols s'havia acabat la benzina. Cap problema! el noi treu una llauna del portapaquets, i marxa a peu cap a la benzinera, però abans, i per deixar-me ben acompanyat, va dir als de la casa on ens havíem quedat tirats (als quals ell no coneixia de res) que si em podia quedar amb ells fins que ell tornès (!). Ja us podeu imaginar la meva cara quan tots els membres de la família em parlaven en Bàmbara (una llengua de les parlades a Bamako) i els nens em venien a veure com si fos un bitxo raro (que de fet, ho era).

Pel que fa als nens, és genial l'efecte que un caramel pot tenir sobre ells, i com recomforta veure un dels seus somriures tan purs. Moltes vegades era cert que no necessitaves paraules per comunicar amb ells. Una mirada desperta o un somriure franc eren la meva millor recompensa. Per sort em vaig endur caramels, cotxets de juget, gorres i capsetes de retoladors, que van poder fer feliç a vàries persones durant un moment. I com segurament la felicitat no és més que una successió d'aquests petits moments de nirvana transitori, em feia feliç veure que altres persones ho eren, ni que fos per uns instants.

Per cert que alguns nens em veien i em tocaven, altres em saludaven esperant que se'ls correspongués, però també n'hi havia que no se'ls veia massa convençuts. Un dia prop de Ouidah (anant de Benín cap a Togo), estava en una zona de conreus quan va venir uns nens a veure qui era aquell que tafanejava per allà. La nena més petita en veure'm es va posar a plorar, i quan la germana gran li va preguntar perquè plorava, li va dir que jo li feia por perque devia estar malalt o devia ser una espècie de monstre... al final un Chupa Chups va arreglar una mica les coses, tot i que la petita no en va quedar massa convençuda sobre el bon estat de salut d'aquell tipus tan descolorit que corria per allà...

Curiositats? Bé, puc ressaltar l'excitació que produeix un vol de la Cameroon Airlines fet amb un avió que recull peces reciclades de Boeing 707 i 737 en el mateix aparell. L'aeroport "internacional" de Cotonou també té la seva substància (encara busco si la torre de control és sobre un cocoter o on), i d'altres virgueries com ara el sistema per evitar atacs terroristes i que es colin maletes a l'avió que va de Douala a Cotonou: totes les maletes que s'han facturat són a la pista d'aterratge, i poc abans de marxar baixes a la pista i reconeixes quina maleta és la teva. Llavors ja pots pujar a l'avió i pugen la teva maleta.

Menjar? A la costa:PEIX! És boníssim. Tan sols un costum una mica incòmode: a Benín se'n menjen els ulls! I es clar, si et conviden, cal fer el mateix. La sensació de menjar un senyor ull d'un peix semblant a una daurada és curiós: el globus ocular és gelatinós, i dins hi ha quelcom de semirígid i lenticular que deu ser la còrnia. Bé, en aquests casos, el millor és no rumiar gaire i empassar. De fet, el millor quan t'ofereixen un plat és menjar primer i preguntar després què és. Si no fas així, potser et perdràs algunes "delicatessen" (que me'n dirieu d'una sopa d'intestins crec que de cabra?) per una simple qüestió de prejudicis, que no de gust.

Els mosquits són empipadors a partir del moment que es pon el sol, i en tots els països que vaig visitar hi ha femelles d'Anopheles (vectors del Plasmodium, que causa la temuda malària). Per sort era l'estació seca i a la zona de la costa no em varen massacrar gaire, però a Mali no varen tenir tanta pietat amb mí i vaig rebre unes quantes picades. La medicació per prevenir la Malària és força molesta (no hi ha vacuna prou eficient per ara), però no queda més remei que prendre-la.

Una cosa amb la que connectava molt amb la gent era quan els deia que els meus pares són agricultors. Allà, qui més qui menys tothom té família pròxima que treballa al camp. El que els sorprenia (sobretot a Mali) era comprobar que tant el meu pare com la meva mare estaven encara vius. Clar, si els deia que tinc la sort que 3 dels meus 4 avis encara viuen, ja es pensaven que la meva família estàvem mig embruixats o beneïts d'alguna manera. L'esperança de vida als països de la costa pot ser de 53-56 anys pels homes i 57-59 per les dones, però en anar a Mali les xifres es redueixen a increibles 43 anys pels homes i 47 anys per les dones. A Mali, algú de la meva edat ja estaria, estadísticament, començant el seu darrer terç de vida, mentre que aquí, i sempre segons l'esperança de vida mitjana de la població, tan sols fa quatre anys que he començat el segon terç. És com per reflexionar.

De fet podria escriure molt (massa!) sobre tot allò que he vist i sentit: els colors del sòl i la vegetació vistos des de l'avió, el gust d'un peix acabat de pescar i fet a la brassa de debò, les fruites tropicals, o fins i tot els rèptils quatricolor (groc, carbassa, negre i vermell) que compartien hotel amb mi a Camerun... d'una experiència així cadascú n'ha de treure les seves conclusions, i no crec que la meva sigui aplicable a la resta, però ha estat sens dubte quelcom de molt especial, que m'ha permès veure un tros d'Àfrica des de dintre, i m'ha ajudat a saber distingir entre l'essencial i l'important.

Abans d'anar a Àfrica, molts cops havia sentit la polèmica sobre si, en el fons, la gent a Àfrica és més feliç que els europeus. Bé, no sé fins a quin punt es pot ser feliç quan la teva esperança de vida és de 43 anys, el 30% de la població del teu país està infectada pel VIH i el 99% té atacs de malària de forma periòdica, però el que la gent d'Àfrica m'ha ensenyat és com es pot ser feliç per uns instants amb aquestes petites coses de la vida a les quals, massa sovint, per pressa o manca de parar-s'hi a pensar, no els hi donem la importància ni les gaudim com es mereixen.

Sens dubte Àfrica té un encant i una atracció especial. Espero poder tornar-hi aviat i descobrir-ne un altre grapat d'històries i paisatges...

Si mai en teniu l'oportunitat, aprofiteu-la!