Quan en Genís va orbir els ulls es va adonar que faltaven encara quatre hores per arribar al destí, l'Aeropuerto Internacional Juan Santa Maria, l'hostessa de vol li va oferir alguna cosa per beure, en Genís va declinar l'invitació i va mirar embadalit els moviments imprevisibles de l'oceà Atlàntic, és possible no adonar-nos realment que estem sobre aquella franja de mapa que és tota blava? no, la veritat és que no n'era ben bé del tot conscient, els dies abans del viatge s'havia passat hores i hores davant un atlas contemplant el recorregut que faria l'avió aquell dia, i ara de sobte es trobava sostingut a kilòmetres d'alçada sobre l'oceà, no esperava que aquell fet li produís aquella sensació d'incredulitat. De cop es va desvetllar del tot pel sol que no cessava d'entrar per la finestra i es va incorporar en el seient per intentar seguir amb atenció la pel•lícula que la companyia aèrea els havia posat per fer en la mesura del possible més entretingut aquell viatge que havia de durar onze hores i mitja.

S'acostava l'hora, l'hora d'arribar per fi a destí, i les hostesses de vol començaven a repartir els formularis que s'havien d'omplir per entregar a la sortida de l'aeroport, i va ser poc després d'això quan el comandant de l'avió va anunciar que s'estava preparant el descens, i que en qüestió de poc més de mitja hora prendriem terra a sól costariqueny. un cop l'avió va tocar terra els passatgers amb destí San José van començar a agafar les seves pertinences, mentre que aquell vol servia a la vegada de parada tècnica ja que per a molta gent allò era una escala en el seu viatge a Panamà City.

Quan en Genís va baixar de l'avió començaven a caure junes fines gotes de pluja, i la samarreta li va agafar ràpidament una sensació d'humitat, tan tòpica de les escenes caribenyes de tantes i tantes pel•lícules. Desrpés de tots els tràmits legals, en genís va sortir per la porta internacional de l'aeroport, de cop una marea taronja es va acostar a en Genís que descolocat va reaccionar com va poder: Joven! Señor, señor, señor, señor... Quan es va adonar del què estava passant va veure que no eren més que una multitud de taxistes disposats a trepitjar al veí per tal d'aconseguir un client extranger, la volta al món per arribar a l'hotel va pensar el Genís. Intentà de la forma més cordial possible desfer-se de totes aquestes persones i sense èxit va decidir-se per un pobre taxista que semblava despistat o no massa interessat en perseguir clients. Bienvenido amigo! li va dir al taxista, a dónde desea ir? Al Hotel Europa por favor, es va adonar que el taxista tancava el taxímetre i li deia el què li costaria, així evitava pagar a l'empresa el viatge, i guanyava uns diners de més.

Quan va arribar a l'habitació de l'hotel en Genís, va deixar les maletes sobre el llit i va anar directament a la finestra, ara si, estava sol a l'altre costat del món, havia travessat l'oceà, no era massa tard, però entre els tràmits i l'estona en taxi s'havien fet ja les 12 de la nit, va desfer una mica les maletes i es va posar ràpidament al llit perquè l'endemà, o millor dit , al cap de 5 hores marxava el seu autobús en direcció a la lacoalitat de la costa caribenya de Puerto Viejo. Aquella nit no va poder ni dormir, degut a la quantitat d'hores que portava despert i que l'havien descol•locat, així que a 2 quarts de 5 de la matinada ja estava vestit i amb la maleta feta per anar a l'estació d'autobusos, Buenos días! a la Estación del Caribe por favor! Aquell segon viatge en taxi, el va fer adonar de les temeritats dels taxistes sanjosencs, ja que ben bé es va arribar a saltar en deu minuts de viatge 3 semàfors en vermell, però bé, tradiciones! havia respost el taxista davant la incredulitat d'en Genís, per fi va arribar a l'estació d'autobusos i després de comprar el bitllet, va pujar a l'autobús que després de cinc hores de trajecte el deixaria a les portes del Carib, "el viatge no es va fer massa llarg, de fet recordo les primeres dues hores embadalit pel paissatge costariqueny, els boscos, els poblets, els carrers sense asfaltar, la gent que dia si dia també agafaven aquell autobus per anar a treballar, la parada de descans d'una mitja hora a Puerto Limón, amb aquella tempesta que va fer que els carrers sense asfaltar es transformessin es fang..." . Per fi va veure un cartell que indicava que Puerto Viejo es trobava tan sols a 10 kilòmetres de distància, així que el què va fer, fou començar a recollir les seves coses per saltar com més abans millor, però no recordava que 10 kilòmetres de distància, amb carreteres sense asfaltar, un autobus antic i en plena tempesta no seria qüestió de cinc minuts.

Al arribar a la "ciutat", es va adonar que tan sols el carrer principal estava asfaltat, i que molta gent d'allà se li acostava per oferir-li allotjament, després de consultar un parell de cabines, va decidir-se per un càmping a les afores de la ciutat, que implicaria haver de caminar 10 minuts per arribar al centre: "Puerto Viejo és preciós, construit de cara al mar, desenes de persones voltant pels fràgils carrers d'arena, moviment caòtic però una tranquilitat que no havia sentit mai abans..." el primer dia, va passejar per tota la platge, i tot el poble, buscant els racons més amagats d'aquest típic poble caribeny, per un moment es va pensar que estava al mateix cor de Jamaica : " per un moment m'he vist passejant pel centre de Kingston, Bob Marley sonava pels carrers, la gent porta samarretes i banderes del cantant estàn penjades pels bars ", de fet després va saber que la costa caribenya de Costa Rica és plena d'immigrants jamaicans que hi van anar a treballar durant la construcció del ferrocarril.

El dia s'havia acabat i eren tan sols les sis de la tarda, però la foscor s'havia apropiat dels carrers, i en Genís va decidir anar ja cap a l'hotel, pel camí però i passejant per la platja es trobà a un home que li explicà una història sobre la ciutat de Puerto Viejo, després de xerrar una estona en Genís va decidir presentar-se: me llamo Genís, soy de barcelona; Marcos, encantado. En Marcos li va estar explicant que havia estat durant molts anys guia turístic i que si volia l'endemà l'acompanyava a fer una ecursió per dins la selva, que el duria a una platja inaccessible per carretera, així que en Genís no ho va dubtar ni 2 segons, i va acceptar, l'endemà a les 8 del matí en Marcos estaria just a la porta del rockin's, el càmping on estava allotjat, i anirien a fer l'excursió. Així va ser, tocava matinar un altre cop, i a les 7 del matí, en Genís estava ja apunt per iniciar l'excursió, que es preparaav més dura del previst: "realment m'esperava una excursió per a turista, però no n'ha tingut res, amb el fang pràcticament fins al turmell, costava caminar i l'enorjme quantitat de branques, feien quasi impossible l'arribada...", l'entrada a la selva va fascinar a en Genís, els micos saltaven d'arbre a arbre i feien un soroll ensordidor, allò semblava màgic, paissatges de postals, arbres gengants, animals com l'oso perezoso que no havia vist mai, era però la selva, i l'arribada a destí es feia esperar, l'excursió va durar dues hores pràcticament, fins que es va veure la Platja de Punta Mona, a pocs kilòmetres de Manzanillo, però impossible d'arribari excepte en barca o per la selva, era espectacular, a banda i banda metres i metres de platja flanquejada per palmeres s'obrien davant els seus ulls, potser si, el trajecte era molt llarg per a una curta estada, ja que calia retornar, i ràpid perquè la pluja ja amenaçava i la foscor s'acostava, i en Marcos, va recomanar tornar abans no es quedessin a la selva atrapats per la foscor o la pluja.